Max Beckmann

Exposició organitzada en col·laboració amb el Museu Nacional Thyssen-Bornemisza sobre l'obra de Max Beckmann (Leipzig, 1884 - Nova York, 1950), l'artista les pintures del qual van ser classificades com degenerades pels nazis el 1937. L'exposició es divideix en dues seccions. La primera ens mostra l'etapa en la qual va començar a ser reconegut a Alemanya. És l'etapa que va des dels anys anteriors a la Primera Guerra Mundial fins a l'ascens del feixisme en la dècada de 1930, quan va ser expulsat de l'escola d'art de Frankfurt i se li va impedir exposar les seves obres. La segona secció, que se centra en els anys que va passar a Amsterdam i Estats Units, s'estructura al voltant de quatre metàfores relacionades amb l'exili com una condició existencial de l'home modern: Màscares, sobre la pèrdua d'identitat de l'exiliat; Babilònia elèctrica, sobre la ciutat moderna; El llarg adéu, sobre l'exili i la mort; i El mar, com a metàfora de l'infinit i la nostàlgia.